Quantes vegades deus haver preguntat al teu fill de petit: “Què has fet avui a l’escola?” I quantes vegades la seva resposta ha estat: “Jugar!” I de sobte, quan et comences a preocupar, el nen es llança a llegir, a sumar o et contesta en anglès. Digues ara quina és la millor manera d’aprendre si no és jugant, passant-s’ho bé, sense adonar-se’n, deixant-se anar... No és el mateix aprendre matemàtiques amb jocs que amb fitxes que fan servir un llenguatge tècnic i lògic per al qual els nens encara no estan preparats i que s’allunya del seu món natural.
Jugar no és només passar-s’ho bé. Jugar també és sinònim de descobrir, experimentar, conèixer, explorar i interactuar. Amb el joc s’activen i es perfeccionen habilitats motrius, cognitives, afectives i de relació amb l’entorn i amb els altres.
El joc fomenta la creativitat i estimula la curiositat dels nens. La natura ens empeny a jugar i, per tant, a l’aprenentatge. Hi ha uns anys en què els nens només juguen, i és així com ha de ser. Ho fan els animals de totes les espècies: és la manera més natural i efectiva de conèixer i reconèixer l’entorn, d’aprendre en majúscules. La nostra tasca és oferir als nostres fills espai per al joc i afavorir l’adquisició d’hàbits i un grau d’autonomia creixent a mesura que es fan grans.
El joc col·lectiu a l’escola ensenya a treballar en equip i facilita un aprenentatge cooperatiu. El fet d’anar superant tots els reptes que planteja el joc fa que els nens vegin els resultats del seu esforç i es motivin per continuar “jugant”.
L’altre dia algú deia: com menys coses faci una joguina, més coses faran els nens. I tenia tota la raó. Un exemple ràpid: mentre els nens s’entretenen amb una ampolla de plàstic, tu et trenques les banyes per trobar la joguina ideal. El joc és curiositat i plaer, gairebé és una actitud que requereix altes dosis d’imaginació i motivació. Potser es podria dir que és un instint natural i l’hem de saber alimentar. Fem que els nostres fills juguin, que imaginin i que creixin sense perdre l’interès pel joc. Per tot això t’animo a no deixar de jugar mai. Jo no ho penso fer!
