Fa unes setmanes vaig llegir una entrevista a l’Eva Millet, creadora del concepte d’hiperpaternitat, i ara us en volia parlar. La veritat és que celebro veure que cada cop es parla més de la sobreprotecció que alguns pares exerceixen sobre els seus fills. El sol fet de llegir articles, posts i llibres que parlen d’aquest tema, o simplement sentir-ne a parlar, ens convida a reflexionar sobre quin tipus de pares som.
No és la primera vegada que te’n parlo i, coneixent-me com em conec, segurament no serà la última. Puc afirmar que estic d’acord amb el 90% del que diu l’Eva Millet en l’entrevista (si et ve de gust llegir-la, al final del post en trobaràs l’enllaç), sobretot quan diu que els pares no haurien de resoldre els problemes dels fills, que possiblement els acompanyen en excés en les obligacions escolars i que, a més, hi interfereixen massa, i de vegades fins i tot entorpeixen la tasca dels docents. Però hi ha un dels aspectes que tracta l’Eva que m’agradaria comentar: el temps lliure.
Què és el temps lliure? Jo sóc una gran defensora de la idea que els nens han de tenir temps lliure, i que n’han de tenir més del que tenen ara, però hem de fer la diferència entre temps lliure de qualitat, que pot tenir uns beneficis espectaculars en els nens, i el de poca qualitat, que pot arribar a ser altament nociu.
Quan els meus fills eren petits, el temps lliure de qualitat consistia en:
- Llegir i llegir-los contes
- Jugar a jocs de taula
- Anar d’excursió en família sempre que es podia
- Fer manualitats
- Anar al parc
- Jugar a pilota
- I fins i tot avorrir-se!
Però també hi havia l’altre temps lliure, el de “poca qualitat”, que només consistia en mirar la tele o vídeos, que afortunadament en temps aquella època no eren ni portàtils ni mòbils!
Avui dia estem tots malalts de dispositius, i és molt fàcil veure com alguns infants malbaraten les seves estones lliures amb la mirada posada a les pantalles. Fins i tot he arribat a veure una invitació d’aniversari d’algun nen que convida els seus amics a passar la tarda jugant a l’últim joc de la Xbox... Això m’esgarrifa!
Entenc que l’alternativa a les pantalles comporta poder estar amb els nens, tenir paciència i molta energia, per seduir-los perquè abracin altres opcions de jocs i entreteniment. Tenint en compte que ara no és fàcil que els nens juguin al carrer tot sols, crec que l’objectiu passa per ensenyar-los que hi ha vida més enllà dels dispositius mòbils.
En el meu cas concret, quan els meus fills eren petits, treballava fins a les 9 del vespre o més i no em va quedar altre remei que omplir-los l’agenda d’activitats extraescolars, algunes més lúdiques i d’altres més acadèmiques. Vaig deixar que exploressin opcions que podrien acabar esdevenint els seus hobbies, com l’esport, la música i l’art, i altres com els idiomes i les matemàtiques. No és fàcil, suposa un esforç molt gran per a les famílies, però si miro enrere no em penedeixo del que vaig fer. Tenia molt clar que volia evitar com fos que es passessin la tarda mirant la tele i ho vaig aconseguir.
Actualment tinc dos fills adolescents que ocupen el seu temps fora de l’escola en activitats que ells mateixos han escollit i que formen part del seu lleure. Això sí, continuen fent anglès, perquè per a nosaltres el futbol és negociable, però a casa l’anglès no ho és!
Et podria interessar: “Els nostres fills no són nostres”
Entrevista a Eva Millet al diari Ara: “Deixem de preguntar-ho tot als nens, la família no és una institució democràtica”
