Llegeixo estupefacta les notícies del judici de “La Manada”. De fet, només el nom ja m’esgarrifa. Sincerament, seguir el procés judicial d’aquests 5 nois acusats de violar presumptament una noia de 18 anys durant els sanfermines l’any 2016, i tot el soroll mediàtic que l’envolta, em fa perdre la fe en la justícia. Sento que la nostra societat està a les antípodes de ser una societat en què els homes i les dones siguem tractats com a persones independentment del gènere. No em puc treure del cap com és possible que un grup de joves hagués pogut cometre un acte tan atroç. Deu ser deformació professional, però no puc parar de pensar en quins moments de la seva educació en el sentit més ampli de la paraula, tots aquells que han intervingut en el procés han fallat.
Penso en uns pares i unes mares que, fruit del seu amor, tenen un fill o potser més d’un, i potser alguna filla. Quin ésser nascut d’una dona i de l’amor pot ser tan cruel envers el gènere que li ha donat la vida i tan covard alhora? On hem fallat com a família, com a escola i com a societat perquè aquests joves s’hagin transformat d’aquesta manera? Què s’ha fet? Què no s’ha fet?
Desconec la resposta a aquestes preguntes en el cas concret de cadascun dels integrants d’aquesta banda, però el que tinc molt clar és que tots els que ens ho mirem tenim l’obligació moral de fer un seguit de reflexions.
Ens hem acostumat a micromasclismes diaris, estereotips que persisteixen al llarg de les generacions i que només serveixen per fer-nos insensibles a certs actes i actituds masclistes. Potser et sonen alguns d’aquests exemples: anuncis de televisió sexistes, llenguatge quotidià en què el gènere masculí passa per davant del femení, hipersexualitat omnipresent, canviadors per a nadons només als lavabos de dones, o el famós manspreading. D’una banda és cert que quan la meva mare era jove la situació era molt pitjor (per exemple, una dona no podia ser l’única titular d’un compte bancari, els homes eren adults als 18 i les dones als 21, etc.), però d’altra banda encara ens queda molt camí per recórrer. A poc a poc i a força de persistir, s’han d’anar canviant les coses, començant per desnormalitzar situacions i actituds que són del tot inacceptables.
És evident que els exemples de micromasclismes que he comentat no transformen nens feliços en persones cruels i sense escrúpols, però si volem aconseguir la igualtat de gènere, hem de treballar des dels fonaments, des de casa, amb les joguines, amb les feines de casa, amb el llenguatge que fem servir, amb els programes dels mitjans de comunicació que consumim i amb allò que transmetem a través dels nostres actes. L’educació en la igualtat farà que els nostres fills siguin millors persones i crearà un clima que els permetrà ser més crítics i molt més tolerants.
Els adults, i concretament els pares i els professors, som l’exemple a seguir per als nostres fills i alumnes. N’hem de prendre consciència i esforçar-nos a ser les persones en qui volem que es converteixin.
Construir un futur millor també passa per una societat més justa i igualitària i això, en part, sí que és a les nostres mans. Com ho podem fer?
- Donant exemple: els nostres fills imiten els models que veuen dia a dia. Allunyem-los de rols i de comportaments sexistes.
- Tractant igual els nens i les nenes. Reforcem la idea que tots som iguals, des de ben petits.
- Amb jocs i joguines unisex. Hi ha molts jocs que no tenen rols assignats. Fugim del rosa i el blau!
- Responent totes les preguntes que ens plantegin. Tractem els nostres fills com a futurs adults. Amb transparència i sempre oberts al diàleg, hem de poder resoldre tots els seus dubtes i recriminar actituds que creiem que no són adequades.
- Compartint responsabilitats i tasques, tant a casa com a fora: no els farà cap mal fer els llits, escombrar, estendre la roba o tenir cura de les mascotes.
- Si ets pare, tracta qualsevol dona com voldries que qualsevol home tractés la teva filla.
Amb petits canvis podem fer que els nostres fills es qüestionin certes actituds i certs actes normalitzats i fomentar el seu sentit crític davant de les desigualtats. Estem exposats al masclisme diàriament i li hem de guanyar terreny amb sentit comú, entre tots i des de tots els àmbits, i això inclou educació, mitjans de comunicació, governs, justícia i família.
*Luis Bonino, psicòleg argentí, va crear el terme “micromasclisme” l’any 1990 i el defineix com a: “conducta masculina que imposa l’autoritat dels homes per sobre de la de les dones”.
