Un dia, quan la meva filla era petita, va tenir un disgust enorme: se li va descosir la cinta que lligava el mocadoret a la bata a l’escola. Dit així pot semblar una banalitat, però de seguida entendràs per què per a ella aquest incident sí que era un problema. Quan la mestra la va veure angoixada pel que havia passat, va intentar consolar-la dient-li que no plorés, que una beta descosida no s’ho mereixia i que la mare ja li arreglaria. En aquell moment el drama encara es va fer més gros: la meva filla sabia que jo no l’hi podria arreglar, senzillament perquè no sé cosir! Devia pensar que aniria tot el curs amb la beta penjant sense arreglar. Et pots imaginar la magnitud de la tragèdia.
Un cop a casa vaig haver d’explicar a la meva filla que el fet que la seva mare no sabés cosir no era cap problema, que no som més o menys dones ni millors o pitjors mares per no saber fer certes tasques que, històricament i de manera injusta, s’han etiquetat com a femenines. Ha arribat el moment de posar fil a l’agulla, mai més ben dit, i de deixar anar un llast que arrosseguem ja fa massa generacions. Cal fer pedagogia sobre la igualtat de les persones des del primer dia i també des de casa: eliminar prejudicis i perjudicis que ens empetiteixen davant del creixement frenètic del món i que entorpeixen el camí cap els objectius que ens proposem.
Sovint veiem als mitjans de comunicació que poques dones ocupen càrrecs directius al nostre país, i la majoria de vegades la solució passa per complir quotes que considero que són del tot injustes. Per al bé comú, qualsevol càrrec de responsabilitat s’hauria d’aconseguir per mèrits i no per gènere. De fet hi ha molts altres aspectes de naturalesa injusta que podria reivindicar, però si n’hagués d’escollir un que representa un gran llast per a moltes dones, seria la desigualtat en el repartiment de les tasques domèstiques i l’atenció als fills.
Encara avui dia les dones carreguen la major part del pes de la casa i la família. Personalment, m’ofèn molt sentir que hi ha homes que “ajuden a casa” només perquè omplen el rentaplats, netegen el lavabo, cuinen o planxen. Crec que el que més desgasta a una dona no és tant l’execució de les feines en si, sinó la planificació: els pensaments omnipresents dels quals no es pot desconnectar i que roben espai a qualsevol altra idea que no tingui a veure amb la logística familiar o de la llar. Sens dubte, tot i que per arribar a ser un directiu no cal ser un superhome, sembla que per arribar a ser una directiva sí que fa falta ser una superdona.
Avui t’he explicat una senzilla anècdota que va passar quan la meva filla era petita, però per desgràcia en podríem explicar moltíssimes més i la majoria no serien tan “amables” com aquesta. M’agradaria conèixer les teves, me les expliques?
