I tu, què vols ser quan siguis gran? És una de les preguntes més impertinents que han de sentir els nens des que són ben petits. Aquesta pregunta fa que des de de molt d’hora ja ens s’hagin d'imaginar quin paper els agradaria fer quan siguin adults.
Tots, nens i nenes, passen per una època en què volen ser astronautes, futbolistes, policies o mestres, però el que no saben és que l’única cosa que han de fer és ser feliços. De fet les respostes a aquestes edats són fruit d'aquest desig de felicitat. La candidesa amb què un nen respon la pregunta sovint ens fa somriure i pensem: "Santa innocència!” Ja tindran temps de decidir què volen fer i, sobretot, de canviar d’opinió mil vegades. Perquè encara que faci 18 anys que responen la mateixa pregunta, quan arriba el moment de la veritat, de triar el camí professional, apareixen els dubtes i les pors, com si la decisió que estan a punt de prendre els hipotequés per a tota la vida. I és en aquest punt on moltes vegades els ideals i les vocacions són reemplaçats pel sentit pràctic.
Ara fa unes setmanes que els futurs universitaris es van enfrontar a allò que, encara avui, és un dels reptes més importants: la selectivitat. El món ha canviat moltíssim en els últims 40 anys, però hi ha aspectes que no ha sabut estar a l’alçada d’aquesta evolució. Mesurar el coneixement dels futurs professionals només amb uns exàmens com les proves d’accés a la universitat n’és un. Jo suggeriria que hi hagués un tipus de prova que quantifiqués la vocació i que el resultat fos determinant per accedir a certs estudis. Si bé és cert que la selectivitat és un punt d’inflexió en les vides dels alumnes, potser li donem massa importància.
Quantes persones canvien el rumb de la seva vida professional després dels 30? No és cap malencert canviar de professió o posar-se a estudiar amb 30 anys. Més aviat és un acte de valor. Deixar enrere una feina o uns estudis que no et fan feliç no pot ser mai un fracàs! Jo em sento immensament feliç amb la meva feina i, quan miro enrere i penso en tot el que he fet per arribar fins aquí, em sento molt orgullosa d'haver sigut prou valenta de no ser esclava de la meva primera decisió, perquè vaig iniciar uns estudis que de seguida vaig veure que no estaven fets per a mi.
Hi ha persones que es passen anys hipotecant el seu talent en una feina que ni els omple ni els agrada. La clau de l’èxit és estimar allò que fas, sigui empastar una dent, netejar una habitació d’hospital, explicar què passa al món o acompanyar els nens d’avui en dia en el seu creixement personal. Potser la clau està en no parar de somiar mai, de pensar que guanyar-nos la vida en una feina ha de ser la conseqüència i no tant l'objectiu. Algú dubta que fer la feina bé i amb amor no és rendible?
Si jo ara et demano que valoris de l’1 al 10 el nivell de satisfacció amb la teva carrera professional, què em diries? Pensem-hi!
