No em cansaré mai de dir que casa meva és on hi ha la meva família: el meu marit i “els nostres” fills adolescents. La família sempre ha ocupat un espai molt important en la meva vida, encara que no sempre li hagi pogut dedicar tant de temps com hauria volgut. Encara ara, després de 17 anys fent de mare, cada situació i cada nova etapa a la qual ens enfrontem fa que em senti com una mare primerenca i m'assalta el dubte de si ho faig bé o no. Podem pensar que en el meu cas jugo amb avantatge, perquè he vist milers de nens i les seves famílies. Encara que a priori i sense pensar-hi gaire et diria que sí, en la pràctica i quan es tracta dels meus fills tot agafa una altra dimensió.
És molt difícil estar a l'altura de les expectatives d'un fill adolescent. En pocs anys passes de ser una heroïna a una simple i patètica mortal, de tenir respostes a totes les seves preguntes a no saber “absolutament res”. D'un dia per l’altre deixes de ser el seu únic referent, el seu model a seguir, i et converteixes en el model que no volen seguir. Podríem dir que de la nit al dia patim una metamorfosi als ulls dels nostres fills i canviem d'estatus. Com a fills tots hem viscut una situació com aquesta més o menys, però quan en comptes de ser el “toro” et converteixes en el torero sense previ avís, t'agafa completament desprevingut. Malgrat tot, no ens queda cap més remei que afrontar-la amb la màxima dignitat possible i el dipòsit ple de paciència.
Com a unitat familiar, el ritme que portem no ens permet tenir moments d'intimitat, de confidències. L'etapa de la pubertat tampoc hi ajuda gaire. Les reflexions sobre com estem com a família o cap a on anem han quedat relegades a la individualitat. A casa costa de coincidir i, quan coincidim, el dia a dia ens supera. Mengem a contrarellotge perquè els nostres estimadíssims fills puguin tornar de seguida a la seva “cova”, allò que abans en dèiem “habitació”.
Per aconseguir trobar un espai lliure d'obligacions i dispositius mòbils diversos, els caps de setmana mirem de fer un àpat fora de casa, tots quatre, sense interferències. I en moments com aquests, en les esperes que hi ha entre plat i plat, som capaços de mirar-nos a la cara i sentir la necessitat de parlar, de parlar de temes diversos, més enllà de com va el dia a dia.
A casa hem optat per forçar que apareguin aquestes situacions. Mirem de crear moments en comú que serveixin per afermar la nostra relació i conèixer-nos una mica més bé. Et proposo una mena de joc; nosaltres el vam fer a casa per donar la benvinguda a l'any nou i el resultat va ser màgic.
- Cada membre de la família diu alguna cosa positiva i que valora dels altres.
- Cada membre de la família diu alguna cosa que sap que no fa del tot bé.
- Cada membre de la família diu alguna cosa que creu que els altres haurien de millorar.
En aquella ocasió tots ens vam sentir valorats, escoltats i vulnerables alhora. La barrera de “jo sóc el pare i tu ets el fill” es va esfumar per un moment per deixar pas al llenguatge del cor. Va ser una experiència fantàstica i 100 % recomanable. Si t'animes a provar-ho, explica'm com t'ha anat.
