En alguna entrada al blog ja he parlat de com vaig canviar el rumb de la meva vida professional i com va néixer Kids&Us, però el que no he dit fins ara és que en aquesta aventura apassionant m’acompanya la meva parella, el Quim.
La nostra, com totes les relacions, és la suma de diferents etapes: 3 anys de nòvios, 20 de casats i 18 com a pares. Fins aquí tot normal. Però nosaltres hi hem afegit una etapa més: els 10 anys que fa que treballem plegats a Kids&Us. 10, ja! No està gens malament, no?
He de reconèixer que al principi no va ser fàcil: ell havia treballat en empreses grans i jo, en canvi, l’empresa més gran on havia treballat era la meva escola d’anglès! Veníem de mons oposats. El Quim es posava les mans al cap en veure com gestionava l’empresa, i a mi em molestava molt que em digués com ho havia de fer. Puc dir que a part d’un parell d’anys en què vaig treballar per compte d’altri, sempre havia treballat pel meu compte, prenent decisions encertades i equivocades, aprenent sobre la marxa i en solitari. Per això l’encaix com a companys de feina i socis no va ser possible fins que no vam delimitar qui faria què. Tenir les parcel·les ben definides va ser i és fonamental. No es pot començar a construir res sòlid si un interfereix en la feina de l’altre. Però un cop superada la fase inicial, vam veure que érem perfectament complementaris: ell sabia gestionar i tenia habilitats comercials, i jo podria dedicar-me a fer allò que més m’agradava, a desenvolupar materials pedagògics.
De vegades no ha estat fàcil separar els aspectes professionals dels personals. Admiro les parelles que són capaces de mantenir l’entorn personal estèril. Nosaltres no hem pogut ni hem sabut fer-ho. Quan comparteixes un projecte professional que acaba sent un projecte de vida, és molt complicat deixar els aspectes professionals fora de l’entorn familiar. Amb tot això no vull dir que me’n penedeixi, al contrari, sempre hem intentat fer partícips els nostres fills del projecte Kids&Us. Penso que és just que ells entenguin què ens ocupa i ens preocupa i, més enllà d’això, m’agradaria que es quedessin amb la idea que, malgrat les dificultats, els seus pares han perseguit un somni per fer-lo realitat.
No es tracta de sumar anys sinó experiències, capacitats i creixement personal. Jo no en sóc cap experta, però sí que et puc dir què fem perquè el balanç del nostre dia a dia segueixi sent positiu després d’aquests anys. De fet la nostra tàctica es resumeix en dues paraules que serveixen per a qualsevol relació, de parella, professional, d’amistat, etc.: comunicació i respecte.
També t’he de dir que, quan trobes una persona que suma com a parella i que també suma a la feina, tot és més fàcil.
I tu, treballes amb la teva parella?
