El diumenge 14 de maig vaig llegir una columna a El Periódico que em va deixar perplexa. Es titulava: “És millor ser empollon que bona persona?” i partia d’una conclusió d’un estudi que diu que “la col·laboració crea mediocres, no excel·lents ”. A partir d’aquí l'autor explicava les seves vivències recents aplicant un mètode més cooperatiu a l'escola de la qual és Director de l'Àrea Pedagògica.
Una vegada, un alumne de 2n d’ESO (8è de bàsica pels de la quinta de l'EGB) afirmava que treballant tot sol ell aprenia més matemàtiques. I quan la professora va intentar que reflexionés sobre la idea que treballant en equip aprenia potser altres coses com cooperar, dialogar o ajudar, ell va respondre que eren coses que no calia aprendre a l'escola. D'aquest comentari d'un nen de 14 anys, que penso que encara ha d’evolucionar i madurar molt, l'autor de la columna en fa pal de paller per parlar de quina hauria de ser la missió de l'escola (si et ve de gust pots llegir-lo al final de l’entrada).
Estic d'acord quan exposa que l'escola hauria de tenir la finalitat de treballar per igual totes les dimensions humanes. Tot i així voldria fer una reflexió sobre el terme "empollon", sovint aplicat als alumnes que es prenen seriosament la seva tasca d'estudiants i que aspiren a treure bones notes. D'entrada aquest mot porta associades moltes connotacions, que al meu entendre són: ressentiment, enveja o fins i tot mancances personals. Dubto que cap pare amb un fill bon estudiant el titlli d'empollon. Doncs qui diu empollon a un estudiant responsable?
Em pregunto per què hem de menysprear una persona per voler fer bé la tasca que se li encomana, en aquest cas estudiar. Els empollons demostren que són persones capaces si més no de fer un esforç. Que ens hem begut l'enteniment? Per què parlem dels estudiants excel·lents o que s'esforcen amb un qualificatiu tan pejoratiu, però en canvi no en fem servir cap per a un nen que es passa el dia jugant a futbol, per posar un exemple, perquè vol ser molt bo? Maleït populisme, on anirem a parar? L'alumne excel·lent, malanomenat empollon, resulta que és bo fent el que requereix el nostre "mal engiponat" sistema educatiu, per tant si el que fa és estudiar en comptes de fer una altra cosa, la culpa no és seva sinó del sistema que mesura la seva vàlua en funció de les notes que obtindrà.
Un altra qüestió ben diferent és la de l'ètica i els valors. Un pot ser un estudiant excel·lent i ser un indesitjable, o bé ser un estudiant pèssim i una bellíssima persona. Fins i tot podria ser una bellíssima persona i un estudiant excel·lent o un pèssim estudiant i una mala bèstia. Per què tenim tendència a buscar una part fosca a les coses bones? On està escrit que la responsabilitat i la intel·ligència hagin d'estar renyides amb la bondat?
Com a pares i docents, tenim una responsabilitat gegantina: hem d’educar els nens, tant acadèmicament com en valors. Assegurem-nos de ser un bon exemple. A l’altre extrem de l’espectre, no entenc les persones que apliquen el terme "mediocre" quan parlen de nens. El considero altament estigmatitzant, limitador i despectiu. Per mi parlar d'alumnes mediocres no és correcte. La mediocritat està instal·lada a la nostra societat, i més que referir-nos a nens mediocres, la qual cosa m'entristeix profundament, hauríem de parlar d'adults mediocres, de plans educatius mediocres o de sistemes mediocres.
El problema no és que una nena d’onze anys, per exemple, miri pel·lícules de Kurosawa. El problema és tota la gent que es fa ressò de la notícia i es riu de la protagonista, i tots els mitjans de comunicació que donen veu als comentaris que la ridiculitzen a les xarxes socials. Com a societat, estem preparats per educar?
Pots llegir l’article al qual em refereixo aquí.
