Als meus companys d’escola probablement no els sorprendria saber a què m’he acabat dedicant. Les llengües en general i l'anglès en concret són i sempre han estat la meva passió i el meu hobby. Aquest interès especial es va començar a fer evident durant la meva infantesa, per tant la pregunta és fàcil: què em devia empènyer fa trenta anys a començar a estudiar una enginyeria, que tant m'allunyava de la meva vocació?
Vaig començar aquells estudis convençuda que en aquell àmbit m’esperava un futur molt més prometedor que no pas si estudiava allò que m'agradava de veritat. Vaig trigar poc a adonar-me que no escoltar el meu cor em feia profundament infeliç. No podia ser que dediqués el meu temps i la meva joventut a fer una cosa que em semblava extremament complicada i sacrificada quan en realitat tenia al meu abast una alternativa que, amb les meves aptituds, se'm presentava molt més senzilla i alhora estimulant.
El meu pare, que va tenir una gran decepció quan vaig decidir canviar d'estudis, de vegades encara em diu: "Sort que vas canviar de carrera!". El temps ha demostrat que treballar en allò que ens agrada ens permet brillar amb llum pròpia. Si ja costa fer les coses de manera excel·lent fent allò que ens apassiona, no em puc imaginar com ha de costar aconseguir bons resultats quan no ens ho passem bé fent la nostra feina. Aquesta part de la meva vida m’ha fet pensar molt en com i fins a quin punt cal potenciar en els nostres fills que escoltin aquella veueta interior, la veueta del talent latent que tenim tots a dins nostre i que en molts casos reprimim senzillament perquè pensem massa!
